La mort de la gent que ens és propera sempre ens agafa amb el pas canviat. També la d’en Jaume Vives, un autèntic lluitador que mai no es va rendir a la greu malaltia que l’afectava des de feia anys. Ho sap la seva família, ho saben els metges i infermeres que l’han atès durant tot aquest llarg període, i ho hem comprovat, de primera mà, aquells que hem conviscut amb ell i amb la seva excepcional manera de ser i de plantar cara a l’adversitat: sempre amb un somriure als llavis, amb la bonhomia que el caracteritzava.

Així ha estat fins al darrer moment. En Jaume mai no va deixar de banda la seva responsabilitat i va voler continuar, en la mesura de les seves possibilitats, a primera línia d’acció política al capdavant de les seves àrees de govern a l’Ajuntament de Badalona i a la Diputació de Barcelona.

Crec que coincidiran amb mi tots els que hem treballat al seu costat quan el recordo com un home de principis, fidel a la seva ciutat i al seu País. L’acció política de Jaume Vives ha estat paradigma d’una voluntat sincera de servei als altres; des del diàleg obert, un valor molt preuat en política que va fer possible, per exemple, el retorn d’ERC a l’Ajuntament i la incorporació al govern municipal els dos darrers mandats; amb una enorme capacitat d’entesa no només amb els companys i companyes regidors i regidores sinó, també, amb tota la gent de les entitats, associacions i ciutadania en general que el van poder tractar.

El seu compromís amb Badalona i amb Catalunya han estat sempre fora de dubte. La feina feta al capdavant d’àrees complexes com Drets Civils i Convivència,  i actualment a Cultura, en són el millor exemple de la seva aptitud i actitud davant de la política i de la vida.

Però, per damunt de tot, el millor llegat que en Jaume ens deixa a tots i a totes és, més enllà de la seva fructífera tasca política, la seva magnífica qualitat personal; la que ens farà molt difícil oblidar-lo, impossible.